Pares, avis i besavis
Els pares eren Olegari Calonge i Consuelo Benet, els dos van créixer a la comarca d’Osona. Olegari Calonge Vinyes (5 de gener de 1907 – 23 de juny de 1985) era fill del carrer de Gurb i Consol Benet Camps d’una masia de les contrades, es van casar i van tenir dues filles, la Conxita i la Montse. Van anar a viure al carrer de Gurb, primer en una casa propera a la final del carrer que va en direcció a Gurb i, quan van tenir prou estalvis, Conseuelo va insistir per comprar la casa del número 32 que, segons s’explica, un antic noble es va haver de vendre a molt bon preu per saldar els seus deutes. És per això que una família d’origen modest, va poder tenir una casa com aquella. Vivien de l’ofici de sabater de l’Olegari. Tenia un local llarg i estret que avui dia ja no existeix ubicat just davant de l’entrada de la plaça dels hermanos que hi ha al carrer Arquebisbe Alemany. Allà a part d’arreglar sabates, de tant en tant, arreplegava mobles i andròmines velles i les revenia. La Consuelo als baixos de casa seva de tant en tant venia algun conill que ella mateixa feia criar al jardí posterior que compartia amb el col·legi Paracoll.
Era una època convulsa, de fam i pobresa i, a les dificultats de l’època, s’hi va sumar la ceguesa prematura d’Olegari. Això va fer que Consuelo hagués d’arremangar-se i muntar una petita botiga de queviures als baixos. A part de conills ara venia verdures, ous i altres productes del camp. La ceguesa d’Olegari, causada per cataractes, avui dia s’hauria operat i en menys de 24 hores ja estaria a punt de tornar a treballar, però en aquella època no era tan senzill: les cataractes era una operació que costava força diners i que només es feia a Barcelona. Anar a Barcelona era quasi com si avui dia haguéssim d’anar a Madrid. Vaja, que era assequible, però un viatge que calia preparar i tenir el temps per fer-lo. Olegari va trigar deu anys i a estar completament cec dels dos ulls, per operar-se. Durant tot aquest temps va deixar de treballar de sabater completament i només feia petits negocis de compravenda. Els diners que guanyaven no eren suficient per mantenir una família de quatre membres. Consuelo, una vegada més, va apostar fort i va adquirir una franquícia de supermercat Spar. Va ser un èxit sembla que va ser el primer (o segur un dels primers) supermercats de Vic.
Conèixer el passat ens ajuda a entendre el futur i és per això que cal pensar en la situació de Consuelo per entendre també la seva obsessió per casar “bé” a les seves filles. En aquella època les dones eren vistes com a mares que es quedaven a casa a cuidar dels seus fills. Com a molt s’entenia que treballessin per “complementar” una mica els guanys dels seu marit. Poc més. Consuelo tenia dues filles molt boniques i no va dubtar buscar un bon marit per elles.
Si una cosa va ser Consuelo va ser treballar per mantenir la família. Es deia que per aguantar les llargues jornades de portar la botiga, fer números i pujar a dues filles, feia alguns gots de vi. Probablement això va contribuir que morís prematurament d’una malaltia al fetge amb 58 anys.
Olegari va viure molts anys més i va arribar a conèixer la seva néta. Ella recorda com tenia una ungla estranya del dir petit que s’havia esclafat en un accident. Era com una ungla d’àliga. Anava a dinar sovint amb la Conxita i la seva néta, que llavors tenia menys de deu anys, no podia treure-li els ulls de sobre. Era un home divertit, donat a la broma i obert. Amb els anys es va tornar seriós i distant. Finalment va morir passant en pocs dies d’estar bé a no poder-se moure. La seva néta el recorda. Ella tenia 7 anys.
Més endavant parlarem dels avis i potser dels rebesavis. Us avancem que la família Calonge algun moment de la seva història va venir de l'illa de Sardenya. Com es pot saber? La sang parla.
Secrets de família
El recordatori de la mort d’Olegari consta com a vidu de la seva dona, això no era gens habitual ja que el més comú era que fos el marit el referent de la família. El negoci de Consol la van fer més coneguda que el seu marit. Al redordatori hi consta un petit escrit senzill, directa i que li fa justícia i honora: “Ha viscut, ha rigut, ha cantat, ha lluitat, ha patit, se n’ha anat, ara ens espera”.
